Fa poc em van deixar un llibre de n’Haruki Murakami. Com que m’agrada escriure, van pensar que em podria ser útil. El llibre es titula: “De què parlo quan parlo de córrer” i en ell, Murakami, explica la seva experiència de córrer maratons. Interessant combinació la de ser escriptor i corredor de fons! El que més m’ha cridat l’atenció és que l’autor es va iniciar de gran en la pràctica d’ambdues coses. Va decidir dedicar-se a escriure quan va haver fet els trenta. Bé, alguns pensareu que trenta anys no és “gran”, però a mi em va sobtar el fet que una persona que no havia fet mai exercici, de sobte es volgués iniciar en un esport tan dur, tan físicament com mentalment. En Murakami havia portat un bar durant molts anys i encara que el negoci li anava bé, va decidir llençar-se a fer exclusivament el que de veritat li agradava: escriure novel·les. Al mateix temps va pensar que si es dedicava a una cosa tan sedentària, havia d’equilibrar-ho amb la pràctica d’exercici per a evitar engreixar-se i alhora, mantenir-se mentalment en forma. Per a escriure bé, segons ell, has d’estar físicament bé. Això és el que, personalment, m’ha fet reflexionar.

Amb vosaltres però, volia compartir els comentaris que va fer l’autor després d’haver participat en una ultramarató de 100 quilòmetres. La veritat és que em va copsar el patiment que hi mostra. No crec haver arribat mai a sentir una cosa semblant, ni quan vaig fer 80 quilòmetres per la Serralada Prelitoral amb una bicicleta que no era ni de muntanya, amb unes rodes llises, uns frens gastats i maleint cada pujada, ni en l’entrenament més dur d’esgrima. Ja ho diuen en castellà, oi?: “sarna con gusto no pica”.

“[...] entre el quilòmetre cinquanta-cinc i el setanta-cinc vaig patir de mala manera. Em sentia com un bocí de vedella passat pel trinxador. Tenia ganes d’anar endavant, però s’hi resistia  tot el cos. Era com un cotxe que vol pujar una pujada amb el fre de mà posat. Notava que el cos se’m podia desmanegar en qualsevol moment. Perdia oli, tenia els cargols fluixos i anava amb la marxa equivocada. Em vaig quedar pràcticament clavat, veient com no paraven de passar-me altres corredors. Fins i tot em va avançar una senyora menuda que devia tenir setanta anys. “Ànims!”, em va dir. Renoi, què més em podia passar? Encara faltaven quaranta quilòmetres.

A mesura que corria se’m van despertar mals en diferents punts del cos. Primer a la cama dreta, després al genoll dret, després a la cuixa esquerra... Totes les parts del cos van tenir l’oportunitat d’alçar-se i fer-me saber el seu dolor. Cridaven, es queixaven, m’avisaven... Córrer cent quilòmetres era una experiència desconeguda, i cada part tenia una excusa per no fer-ho [...]

Sigui com sigui vaig serrar les dents i, recorrent a tots els recursos possibles, vaig aguantar els últims vint quilòmetres de patiment.

“No sóc humà. Sóc una màquina que no sent res. Només he de continuar avançant”

Això és el que em vaig dir. Això és gairebé l’únic que vaig pensar i el que em va permetre acabar la cursa”.

Quan vaig llegir aquest fragment em va venir al cap aquella frase d’en Rambo: “no sento les cames”.